Ella és la Raquel Escurriol Martínez. És psicòloga experta en violència masclista i trauma amb perspectiva feminista. Creu que el missatge de superwoman és una trampa molt perversa per les dones. Té 42 anys i és mare de dues criatures. Com a moltes persones els ha passat, la seva vida professional no ha estat un camí en línia recta. Per a mi, una gran amiga i referent.

Encantat que siguis aquí. Què t'ha portat fins aquí?

Tinc un bon amic que ha volgut fer-me l’entrevista, per fer un revisió sobre la meva trajectòria professional. Trobo que pot ser molt interessant, perquè moltes vegades veiem a persones que estan consolidades professionalment amb certa sensació que han tingut les coses molt clares, i realment no sempre és així. A vegades la vida professional ens va portant per diferents llocs fins que sentim que estem en un lloc interessant on ens hi volem quedar. Crec que és el meu cas, ara mateix.

Quin és aquest lloc?

[Riu]. Si vols et puc explicar una mica la meva trajectòria…

Som-hi.

Vinc de la part de la psicologia social. Sempre m'ha interessat els comportament de l'ésser humà i com ens situem en les estructures a on naixem. Tot té molt a veure amb com la societat ens dóna o no oportunitats, en quin context estem… a mi aquesta part de la psicologia social em va donar molta perspectiva sobretot respecte a la classe, a l’origen… Després vaig incorporar el tema del gènere, perquè em vaig anar especialitzant en temes de violència masclista. També vaig anar introduint una mica el tema traumàtic, de tipus més clínic, i com tot això també influeix moltíssim en les oportunitats que tenim a la vida. Ara sento que tinc una maleta de recursos i instruments interessants per poder acompanyar les persones des de perspectives més macros i més micos, des de la part més política, que ens travessa a totes les persones, fins a la nostra pròpia càrrega personal.

Has estat un activista en el teu camp des de sempre? 

Sí, des de l’inici. Vaig començar a treballar en temes de presons des d'una perspectiva dels drets humans, posant en qüestió el sistema penal. Després, quan els feminismes van arribar a la meva vida, van travessar la part professional i la part militant activista. Justament, a Tamaia, l’entitat on he treballat durant setze anys i que va ser una de les pioneres a Catalunya en treballar la violència masclista, aquesta part d'activista estava inclosa. Allà sentíem que no tenia sentit treballar amb dones en situació de violència sense incidir políticament, ja fos en la part institucional o al carrer. Actualment diria que l'activisme el porto més a la part professional, intentant acollir diferents experiències de les persones, i en la manera com em posiciono jo respecte el gènere i els drets humans. 

Drets humans, drets d’homes…

Sí. Les societats patriarcals són totalment depredadores. Penso que el drets humans són una de les coses que està menystinguda, poc valorada, o que a vegades s'utilitza una mica com a purpurina per continuar fent pràctiques de desigualtat sostingudes. 

Més aviat per tapar desigualtats?

Si.

Si existeix un patriarcat, existeixen també matriarcats? 

Tenim exemples de societats que funcionen de forma més matriarcal. Evidentment no s'ubiquen en el nostre territori occidental-europeu. Són experiències més comunitàries, on els rols de gènere no estan infravalorats. Al final, el que a vegades tenim com una mica malentès el fet de que hi hagi uns rols de gènere on l'espai públic i el privat estan molt diferenciats, donant-los un valor diferent i que fa que estiguin menystinguts uns davant dels altres. L'espai privat, on està l'espai de les cures, entre les que hi hauria també tot el tema domèstic i el relacional i que està sotmès a la responsabilitat del gènere femení, està menystingut i poc valorat a la nostra societat. En canvi, en l’espai públic continua havent-hi una predominància masculina, i té un valor social. En societats matriarcals veiem que aquests rols estan més repartits.

Cada cop es parla més de salut mental. Creus que n’hi ha una específica de dones?

No, però hauria d’haver-ne. No n’hi ha, encara. Sí que hi ha veus, des de fa molts anys i des d’àmbits professionals de la salut, que justament incideixen en el rols de gènere i els estereotips de gènere tenen un efecte específic en la salut mental de les dones. Als anys 70 Emilce Dio era una psiquiatra que treballava en el camp de la salut mental i específicament en dones, i relacionava directament la depressió i molta simptomatologia ansiosa depressiva amb els rols de genere. També en com la desafecció que tenen moltes dones amb la càrrega mental, la càrrega domèstica i les poques oportunitats tenen un efecte directe a la seva salut mental. És molt trist, perquè la salut és encara molt androcentrista. S'està començant a generar una diversificació respecte quines són les proves específiques per a dones i els homes. Veiem que som diferents, tant en la part física com en la salut mental. Tot i que ara…encara ens queda camí.

A més, aquesta idea que comentaves de l’impacte de la part social en la salut mental… potser estem acostumats a veure com si la responsable de la malaltia mental és la pròpia persona, per ser com és.

Absolutament. En la meva trajectòria, durant gairebé un any vaig treballar a l'equip del 061. Allà vaig entrar en contacte amb les situacions més dramàtiques, de persones que estan en una situació molt fràgil i precària de salut mental, amb tendències del suïcidi, depressions cronificades… i tenen una relació directa amb una situació de desavantatge social. La manca de seguretat  d’un sostre, de menjar, d’uns drets socials bàsics… la salut mental se’n ressenteix.  Clar, si partim de que les dones en les societats patriarcals patim d’una desigualtat, menys oportunitats i una major càrrega de tot plegat, és fàcil inferir que la salut mental de les dones està en una situació de major vulnerabilitat. O és vulnerada per la societat pariarcal.

Interessant.

Sí, i crec que aquí hi ha una gran escisió i una fragmentació que hem de superar, perquè quan parlem de salut mental s’enfoca molt des de l'àmbit clínic, i l'àmbit clínic com molt bé deies, al final individualitza i problematitza l'individu sense veure quin és el seu context, el seu entorn. Veiem com justament s’estan donant pocs recursos per una salut comunitària, que seria en molts casos una gran afavoridora de salut mental.

Pot ser que hi tingui relació en que la gran majoria dels psiquiatres son homes?

Sí. I per exemple, en el tercer sector, que se n’ocupa de l'àmbit social i que sosté la massa social que està en una situació de major desafavoriment, veiem que hi ha moltes persones que són del sexe femení, persones molt polititzades i molt implicades, i en una situació de molta precarietat laboral. En canvi, tenen un paper fonamental en el que seria l'equilibri social.

Parlem de la teva irrupció a la psicologia. Com la vas descobrir?

El primer fet es que jo, com a adolescent, no em prenia massa seriosament els estudis. I com que no tenia suficient nota per biologia, la segona opció era psicologia.

Que em va passar de manera semblant a mi també…

[Riu]. El primer fet, accidental, em situa després en la que serà una de les meves grans passions. A vegades en aquests errors de la vida es fan grans descobriments i grans oportunitats. Després, un dels grans catacracks de la meva vida va ser estudiar en relació al tema de la violència. No recordo ben bé com vaig anar a parar a un màster de violència domèstica, com es deia en en aquell moment. Els feminismes van entrar a la meva vida i em van canviar absolutament a mi mateixa i també en la part professional. Avui hi ha moltes pacients que em venen a buscar específicament perquè tinc perspectiva feminista i perquè aquest enfocament no l'han trobat en altres psicòlegs que podien parlar d'ansietat o de depressió pel projecte vital. Però com que aquest enfocament travessa tots els àmbits de la teva vida i la teva persona és molt transformador i molt potent, però també molt profund. Un altre catacrack és la pandèmia, que em fa adonar-me que porto molts anys treballant en el tercer sector, que està molt maltractat, i que realment està en una situació de molta precarietat i de molt poca valoració per professionals que són esplèndides i esplèndids. Això em porta a abocar-me a la part més clínica. Allà veig que companys i companyes meves tenen una gran mancança de mirada social i feminista. Crec que hauria d'estar totalment integrada a la carrera per tenir una perspectiva molt més integral. 

Com vas entrar en contacte amb els feminismes? 

En la meva joventut em sentia molt propera a l’anarquisme i en qüestionar-me el sistema social en el que estàs. Vaig anar a parar a l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans. Un professor de psicologia social que em va emocionar com explicava les coses, em va dir que treballava des de perspectives de psicologia, de filosofia del dret, però molt des dels drets humans. Allà vaig conèixer a professionals com Encarna Bodelón o Isabel Alnmeda, que són grans referents del feminisme. En aquell moment veig que hi ha la possibilitat especialitzar-me en violència masclista. Tot i això, a la carrera, jo ja havia fet algun treball sobre violència, i ja m’interessava molt.

“Quan a algú li fas prendre consciència de com aquestes creences inconscients que hem naturalitzat no son seves sinó que són apreses, dones una gran oportunitat per construir-ne de noves molt més saludable.”

Et proposo que acabis la frase: els meus anys a Tamaia van ser…

Doncs mirant en perspectiva, van ser un gran repte i una gran oportunitat. Perquè a Tamaia abordàvem l'atenció directa, la prevenció la formació professional, i la participació social, comunitària i institucional. I en aquell moment, la síndrome de la impostora doncs imagina’t, estava por todo lo alto, perquè hi havia una quantitat de tasques diferents, cadascuna tan específica, del que havíem de desenvolupar…per això dic que hi han grans professionals del tercer sector perquè s’aborda des de tants llocs. Al ser una cooperativa de dones vaig veure també totes les dificultats del treball comunitari. En el treball entre dones també estem socialitzades des d'aquest patriarcat i els aprenentatges que que tenim des d’allà, i com ens hem de deconstruir. Vam construir per exemple espais de cura entre nosaltres, i a l’hora se’ns reproduïen moltes dinàmiques de poder des del patriarcat. Calia moltes vegades revisar-les.

Això em fa pensar que al llarg de la vida ens anem apropiant de creences de l’exterior, perquè no naixem amb un ‘set’ de creences que sostenen com som…

Totalment, per exemple amb el treball tant amb les dones com amb els adolescents és brutal, perquè quan a algú li fas prendre consciència de com aquestes creences inconscients que hem naturalitzat no son seves sinó que són apreses, dones una gran oportunitat per construir-ne de noves molt més saludables.

Quines altres herències ha tingut el projecte Tamaia en tu?

Quan vaig entrar al 061 adonar-me que m’impressionaven molt les patologies mentals que jo no havia tocat pel servei en el que havia estat, com era el d’esquizofrènia, les depresions majors, els intents de suïcidi….Però en canvi vaig adonar-me també que a mesura que començava a treballar directament amb la població amb aquest tipus de situacions i per telèfon, tota l'herència que havia après de Tamaia de l'atenció a dones em feia més fàcil aquesta tasca. Això és perquè realment la violència toca i travessa l'experiència vital de les persones. A Tamaia, a més de treballar violència, estàvem treballant trastorns d’alimentació, depressions ansietat, ideacions suïcides… que eren conseqüència de l’impacte del trauma en la persona. A l'hora vaig veure que als meus companys i companyes els feia un terror absolut el tema de violència, perquè no tenien un marc teòric i mental que els pogués donar una seguretat per abordar-ho. Una altra gran herència ha estat que avui dia, quan estic a la consulta me n'adono que vinqui la persona amb la situació que sigui, he anat adquirint una seguretat molt gran, perquè com que la violència desgavella a la salut física, mental i emocional de les persones. Al final has de saber molt bé com entrar i com guarir aquestes parts.

I ara a què et dediques?

Ara sóc professional autònoma, i em dedico a la psicologia privada en l'atenció directa, que és molt interessant perquè ara tinc adolescents i adults. És molt curiós, perquè que hi han molts homes que demanen atenció psicològica per poder-se treballar els temes de masculinitat, o per poder treballar amb temes de salut mental que estan relacionats directament amb la construcció de la seva pròpia personalitat. A banda col·laboro en formacions i demés. 

Sé que a part de la teva vida laboral tens una vida familiar. En casa de la churrera cuchara de palo? 

[Riem]. Intentem que no, però acabem caient moltes vegades en dinàmiques d’explotació d’intentar reproduir un model que més avui en dia està col·lapsant a moltes dones i que està sent molt explotador, que és el de superwoman. Allò de voler arribar a casa i ser la millor mare, voler arribar a la feina, ser la millor professional, voler tenir molts amics, una alimentació saludable, voler arribar a tot arreu vaja. Els pacients i les pacients m'ajuden moltíssim autoregular-me, perquè aquestes estratègies i recursos que estem desenvolupant a la consulta me les he de tornar a aplicar, perquè me n’adono de que me n’estic anant de mare. 

Gràcies Raquel. T'ha quedat alguna cosa en el tintero?

No. I a tu?

A mi tampoc.