L’única cosa que podem dir de la paraula ‘mediocre’ és que és això, mediocre

La paraula mediocre, o el seu nom associat, la mediocritat, són dues de les paraules que m’agradaria que desapareguessin dels diccionaris. I explicaré el perquè. Bé, de fet no cal que desapareguin, però crec que caldria desvincular-les de les persones. Un àpat que no ens agrada a un restaurant perquè està cuinat d’aquella manera i en paguem un preu excessiu podria ser una experiència que se situés lluny de l’excel·lència.

Aquesta altra paraula, excel·lència, també hauria de ser utilitzada amb cura, i en els últims anys, en determinats sectors de la societat ha esdevingut l’eslògan favorit. Aquí us presento una petita dissertació del que a mi em sembla que aquestes paraules suposen quan les fem servir en les persones. Analitzaré la subjectivitat del llenguatge, les creences limitants que en deriven a través de mecanismes cognitius del cervell i la psique, i el seu impacte en l’alumnat.

La subjectivitat del llenguatge

Tenint en compte que mediocre és un adjectiu, que descriu alguna cosa i n’identifica alguna qualitat o característica, serveix per etiquetar alguna cosa. Per exemple: aquest jersei val 150 euros, és car, o el cim d’aquesta muntanya és a 7432 metres, és un cim molt elevat. Veiem que la qualitat de la cosa que descrivim és un fet subjectiu, perquè som nosaltres els que així ho considerem. En el fet que una poma sigui vermella, trobem que és vermella perquè: (i) la percebem a través del nostre sentit de la visió (ii) hi ha una convenció social que el color d’aquesta poma és el vermell i (iii) hi ha una alta convenció social, que és el llenguatge, on algú li va posar vermell al color de la sang o d’algunes pomes. Són tres subjectivitats que parteixen de la individualitat i la col·lectivitat humanes, que sens dubte ens ajuden a conèixer l’entorn per establir-ne els nostres ‘mapes’ interns amb els quals construïm la realitat.

Aquestes categoritzacions, a més d’ajudar-nos a fabricar-nos mapes de navegació extrets d’una realitat que podem percebre i que ens ajuden a desenvolupar-nos-hi, també permeten un fet singular i que trobo molt particular de la condició humana, que és voler conèixer-se a un mateix o una mateixa. O el que fem de preguntar-nos qui som, que ha suposat durant mil·lennis el motor del coneixement de l’espècie. Aquestes descripcions, doncs, també les utilitzem les persones sobre nosaltres mateixes, perquè ens percebem. Ens descrivim i clar, ens etiquetem. Sóc ros, baixet o transsexual. Generem un dibuix de nosaltres mateixos, que pot ser més o menys semblant al que pot tenir la meva germana de mi, o el peixater del mercat. Això ens pot portar a preguntar-nos: entre aquest dibuix que tinc jo de mi mateix —que anomenem autoconcepte— i el que té la meva germana —el concepte que té ella de mi—, quin és el que representa millor la realitat? Fins aquí bé.

Judicis de valor i creences limitants del discurs propi

Bé és un adverbi que indica en quina mesura, o de quina manera, alguna cosa és correcta. És contrari a malament, per exemple, i implica una altra qualitat de la psique que és emetre judicis de valor. Això és bo per tu, o això que fas està malament. Si ens fixem en aquests exemples, l’adjectiu bo i l’adverbi malament suposen dues distincions lingüístiques del fet de fer avaluacions contínues de les coses. Les sotmetem a un tribunal intern que les compara amb experiències passades semblants, i els atorga un valor en tant que ens és útil per alguna cosa. Fumar és dolent. Aquí sabem, sovint per evidència pròpia i per una sèrie d’informació que ens tramet la societat que ens envolta, que fumar és nociu per nosaltres. L’important és que en funció d’aquest tipus de judicis, nosaltres prenem decisions, que sovint automatitzem i prenem de manera més o menys conscient. És una activitat constant del nostre cervell i del nostre organisme, perquè percebem i ens percebem amb tot el cos. 

Però el problema que sorgeix davant d’aquestes tres premisses —les etiquetes, les autoetiquetes i el tribunal intern— és el següent: en l’exemple de la poma, podem descriure la realitat com aquesta poma vermella és bona i barata i això està molt bé, fet que potser ens la farà tornar a comprar. La subjectivitat del llenguatge fa que les persones ens l’apropiem de l’exterior i l’integrem al nostre discurs propi, com la paraula mediocre. I aquí és on està la història: podem construir frases com el Joan és una persona mediocre. O pitjor encara: soc una persona mediocre, i això que he fet és dolent, i com que soc mediocre i també mala persona i això està molt malament i jo en tinc la culpa, això em fa ser encara més mediocre, dolent o fins i tot mala persona, habitual en persones dotades d’un sentit ètic i moralitat molt arrelats.

Aquest bulce s’instal·la al nostre programari intern de manera maliciosa com un virus informàtic, ens empeny cap a un estat mental de malestar i dolor emocional, a més de ser excessivament simplificat i lògicament incorrecte. Això és part del dibuix que fem de nosaltres mateixos, i en algunes persones s’arrela de manera profunda. És el que coneixem com a creença limitant, i és molt característic que en algun moment de les etapes de desenvolupament educatiu o vital ens hagi passat. En nosaltres conviuen, com comenta la psicòloga i investigadora Carol Dweck1, estats de mentalitat fixa, recolzats en les nostres creences limitants —per exemple mai entendré les matemàtiques o les matemàtiques són molt difícils—, o de mentalitat de creixement, on pensem que som més capaços, ens permeten tirar endavant i, el més important, gaudir-ho. 

Quina implicació té això en l’alumnat?

Sovint considerem que si un alumne s’instal·la en la mediocritat, o en el fracàs, és greu. Fracàs és una altra paraula força nociva en contextos educatius, perquè el rendiment d’una persona en el sistema educatiu depèn, en gran manera, de l’expectativa que li posa l’entorn —conegut com a efecte Pigmalió2—. Si tornem als tres primers paràgrafs, veiem que aquest tipus de missatges que descriuen les persones, i que utilitzem per descriure’ns a nosaltres mateixos, parteixen d’això, d’una subjectivitat. Ens creiem això o allò perquè d’alguna manera o en algun moment ens ho hem apropiat de fora de nosaltres mateixos. És a dir, les persones no podem ser mediocres, això és de totes totes incompatible amb el misteri de la complexitat de la vida i de les múltiples capacitats que podem desenvolupar.

El que sí que fem és jutjar alguna cosa o algú o a nosaltres erròniament com a mediocres. Aquesta paraula està plena d’un significat negatiu, pejoratiu i pervers perquè (i) és una generalització que exclou la complexitat de les persones (ii) és subjectiva, i (iii) automàticament ens situa en un punt de mesurar la persona lluny de l’excel·lent. En un aprovat raspat. Ens allunya de l’excel·lència, l’altra paraula que hauria de desaparèixer del diccionari, especialment quan es refereix a persones, o al resultat d’un alumne quan se sotmet a un examen. Seria en aquest cas convenient recordar que l’anomenat fracàs escolar d’una persona és en realitat un fracàs de tots plegats.

Les persones estem sotmeses a examen contínuament per nosaltres mateixos i per l’entorn, en aquesta societat trepidant i de modernitat líquida i volàtil. Això és un fet també pervers que comença per un sistema educatiu alienat com és el que hem viscut històricament i de petits, que atorga una quantificació a la nostra productivitat, i que quantifica amb un número més gran l’elevada productivitat i el no cometre errors. Aquestes quantificacions ens catapulten —o no— cap a la següent fase de la nostra trajectòria educativa o laboral, donant-nos per bons, competitius i talentosos. També és aquell que exclou a la resta quan aquest llindar no és superat.

En el context de la realitat de l’alumnat que hi ha avui dia a les nostres escoles, la diversitat dels quals és força superior a la que nosaltres vam conèixer a la seva edat, quantificar l’alumnat i atorgar-li una nota, un número, l’etiqueta com a mediocre o excel·lent sota un mateix llindar per tots. Això nodreix els consegüents sistemes d’avaluació basats en la productivitat que ens trobarem durant la vida, i esdevé anacrònic, inadequat i obsolet si el que volem és que totes aquestes persones s’incorporin a la societat de manera satisfactòria.

____________

1 Carol Dweck és psicòloga, professora i investigadora de la càtedra Lewis and Virginia Eaton de Psicologia social a la Universitat de Stanford. És la creadora i propulsora de la teoria dels mindsets, que es podrien traduir com estats mentals.

2 L'efecte Pigmalió és un mecanisme pel qual un resultat s'apropa a les expectatives prèvies perquè inconscientment s'ha modificat la conducta perquè així sigui. Segons aquest efecte, una persona espera un resultat concret, que depèn en part d'altres persones o factors externs. La creença que obtindrà fa que modifiqui la manera de comportar-se i, llavors, altera aquests factors externs; així, és molt probable que [la conducta] acabi succeint en contra de les possibilitats inicials. També es coneix com a profecia autocomplerta o efecte Rosenthal.